viernes, 20 de junio de 2008

Keepin' on it

Ja tocava, després d’un cert (massa) temps, posar el bloc al dia. De fet es podria dir que es un moment força crític per la vida d’aquest espai. L’origen de Destellos en la luz, es troba en l’assignatura de Periodisme Especialitzat Cultural: es tractava de crear el nostre propi suport on aplicar tot els coneixements de classe. El cert és que m’ha entusiasmat i, tinc la intenció de seguir-hi i continuar amb la línia que ens ha marcat l’assignatura, és a dir, combinar la cultura ‘elitista’ amb la cultura com a ‘expressió social’. Tot i això, el fet de que ja no tingui la pressió avaluativa, fa que la continuitat del bloc depengui de les meves ganes i de la meva motivació.

Aprofitant aquesta entrada, deixo una referència musical que a que acabo de descobrir. Darrerament, Canadà ha donat artistes de música electrònica molt destacables que es fan ressò arreu del món. És el cas de Tiga, Junior Boys o aquests que es diuen Chromeo. Són un duet de pop electrònic amb una clara tendència al funk. Fins ara han tret dos àlbums: She's in Control (2004) i Fancy Footwork (2007), amb cançons que han estat remesclades per gent com Jori Hulkkonen, Vandalism, LifeLike o D.I.M.
Aquesta és una de les pistes del darrer àlbum, anomenada Bonafied Lovin’.



Es defineixen com la única col·laboració amb èxit entre un àrab i un jueu, que hagi hagut mai. Si és així, esperem que sigui la primera de moltes altres.

sábado, 24 de mayo de 2008

Bargrooves: Bar Anthems

Bar Anthems és el darrer volum de la prolongada sèrie de compilacions bargrooves produïdes pel segell britànic Seamless, que ja es pot aconseguir a la pàgina web oficial d’aquesta casa discogràfica per 10 lliures. Com bé diu el nom d’aquesta edició tan especial, el contingut del pack dels dos cd’s són alguns dels himnes més aclamats de la música house de la darrera dècada. De fet, de novetats n’hi ha ben poques, més aviat es tracta de dues sessions per recordar bells temps. Els temps del naixement de la cultura bar com a nou concepte de club de nit, i en conseqüència, poc després, el naixement de bargrooves. Els encarregats de fer la mescla són per una banda, i com no, el resident Ben Sowton (manager de Seamless) i els Groove Junkies que tornen a ser invitats després del Bargrooves vol. 12: Mimosa (2004), per participar en una saga que sembla que no té fi.
En el primer cd hi trobem, de la mà de Ben Sowton, cançons com el Finally de Kings of Tomorrow, Back together de Hardsoul, Changes de Sandy Rivera, o la més recent The cure and the cause de Fish Go Deep. La segona sessió tampoc té cap deperdició amb Blaze, Masters at Work, Moloko o Little Louie Vega. Són dues peces força semblants, però potser els Groove Junkies en el segon disc mantenen l’esperit del house més clàssic.

Des de l’any 2000 fins a dia d’avui, ja han sortit 28 volums de bargrooves, comptant les edicions de bargrooves black. Però Seamless Recordings també ha produït altres sèries de compilacions musicals entorn a la cultura bar. En realitat, bargrooves és la cara més ‘ballable’ del segell britànic, i tot i que en un inici temptejava estils com el deep house o el lounge, mica en mica, ha tingut una evolució cap a l’electro i fins i tot el progressive. És per això que amb les sèries de Purobeach o Escapism, Ben Sowton i companyia poden seguir oferint aquesta vessant més ambiental i chillout. Per altra banda, City Life o Mr. & Mrs. Smith tenen un sentit més funky i electrònic.
Seamless també organitza festes arreu del món i té residència al Cafè del Mar d’Eivissa durant l’estiu.
.

jueves, 22 de mayo de 2008

Una sinfonía de horror

Director: F.W. Murnau
Interpretación: Max Schreck, Alexander Granach, Gustav von Wangenheim, Greta Schröeder, GH Schnell, Ruth Landshoff, John Gottowt, Gustav Botz
Guión: Henrik Galeen
Producción: Prana-Film GmbH (Alemania)
Fotografía: Fritz Arno Wagner (B&W)
Música: Muda.
Duración: 63 min. (Depende de la versión)

Año: 1922




Tras haber comentado mi decepción de Mi vida sin mí, ahora llega otra obra de cine, considerada maestra, que no dejó el listón tan arriba como esperaba. Se trata de la película Nosferatu, dirigida por F.W. Murnau en 1922. Quiero que quede bien claro que ambas películas no me desagradaron totalmente. Quizás mis críticas parezcan mucho más duras de lo que realmente me parecieron, simplemente pretendo centrarme en lo qué me decepcionan.

Nosferatu se trata de la primera adaptación cinematográfica de la novela de Bram Stoker, Drácula (1897). Sin embargo, Murnau, eludiendo los derechos de autor, no sólo cambió el nombre del protagonista, sino también los de los otros personajes, así como traslada la acción de Londres a Wismar (Alemania). El conde es llamado Orlok, y mantiene su residencia en Transilvana. La trascendencia de Nosferatu, recae en que es la primera película del género de terror, y es la obra abanderada del movimiento cinematográfico expresionista alemán.
Lo mejor de la película es la caracterización del protagonista, interpretado por Max Schreck, que es la más fidedigna a la descripción de Stoker, de todas las adaptaciones del séptimo arte. Posteriormente, en las interpretaciones de Christopher Lee, o la más reciente de Gary Oldman (en la versión de Francis Ford Coppola), el conde es un personaje mucho más elegante y seductor de acuerdo a nuestros cánones de atracción. En cambio, el conde Orlok, es frígido y peludo. Por otro lado, la ambientación general está muy bien aprovechada en el juego de sombras y contraluces.
Pero el problema, es que a todo eso no acompaña un buen guión. La trama no sorprende en absoluto, ni tan sólo lo pretende. Evidentemente a estas alturas, todos sabemos que es un vampiro y que hace, pero el largometraje, podría intentar buscar la intriga, la duda del espectador en lo que va a pasar. Sin embargo, Murnau lo anuncia todo: ya sea a través de libros que leen los personajes, que les informan sobre los atributos del conde vampiro; o bien por afirmaciones o acciones evitables. Todo se antecede antes de que pase, por tanto, no existe el asombro.

Aún así, la última escena es la más brillante, escena que no voy a delatar para los que no la hayan visto. La tensión y la magia de esos momentos demuestran la calidad técnica de su director, que aún con el notable paso del tiempo, el espectador sigue quedándose clavado en la pantalla con su mirada.



Como curiosidad de la película, la palabra “nosferatu” tiene un origen difícil de determinar. El primero en introducir el término fue el escritor británico, Emily Gerard, en un capítulo de su obra Supersticiones de Transilvania (1885). En este libro se atiende a “nosferatu” como una palabra rumana para designar al vampiro. Sin embargo, lo cierto es que probablemente, Emily Gerard se equivocara en usarla puesto que no hay prueba alguna de que esta palabra existiera en ninguna de las épocas de la lengua rumana. Una suposición sería la errata en la trascripción del sonido. En ese sentido “necurat” (sucio) y “nesuferit” (insufrible) podrían ser las verdaderas palabras que oyó Gerard y que anotó mal. De aquí el origen de una palabra ‘inventada’, que primero tomó Stoker, y después Murnau y tantos otros.
Una etimología alternativa con la que muy probablemente se basó Murnau en Nosferatu, fue la del término griego “nosóforos” (*νοσοφορος), es decir, los transmisores de enfermedades. La película muestra la creencia de la gente, de la llegada de una nueva oleada de peste, cuando en realidad se trata de las mordeduras del vampiro.
.
Valoración: 7/10

miércoles, 21 de mayo de 2008

La crisis carnívora

Director: Pedro Rivero
Guión: Pedro Rivero, Egoitz Moreno
Producción: Continental Producciones (España)
Género: Animación/ Comedia negra
Música: Daniel Tejerina
Duración: 80 min.

Año: 2008


Esta semana se ha estrenado en nuestros cines el primer largometraje realizado con tecnología de animación flash. De hecho son los mismos Nikodermo, los creadores de la serie Cálico electrónico, los que ahora presentan La crisis carnívora, una película en que los protagonistas son animales y la trama trata de luchas por hacerse con el poder de ‘la jungla’. Tiene ese parecido a El rey león, lo que pasa es que a diferencia de la película de Disney, ésta sin duda, está en otra línea. Más gamberra y grosera, igual que el Cálico o que Torrente. Para que os hagáis una idea, la canción de éste largometraje se titula Hijo de puta más. Además, aquí el heroe es una hiena.

Os dejo el trailer de una película que cuenta con los doblajes de Enrique San Francisco, Pablo Carbonell, Pedro Reyes, Álex Angulo, José Coronado y Carlos Sobera, entre otros.



Lo que será interesante es ver hasta que punto puede tener acogida entre el público, en el cine. Hasta el momento, la animación flash sólo tenía salida, prácticamente, a través de Internet: una producción de bajo coste que llegaba fácilmente a su audiencia ‘especializada’. Con el salto al cine, ésta técnica llegará a gente que la desconocía hasta el momento. Junto con ésta premisa, su contenido insolente (hasta cierto punto, cutre) puede desagradar a más de un espectador. Ya veremos.

La contradicción de Félix de Azúa

El artículo Cultos hasta la náusea (El País, 10/05/08), escrito por el filosofo Félix de Azúa, es en el fondo un clamo más hacia defender la cultura de elite frente a la cultura de masas. En un inicio, de Azúa expone con buenos argumentos la problemática de las subvenciones estatales a actividades culturales. Denuncia que éste tipo de actuaciones insultan nuestra democracia, puesto que las administraciones siempre ayudan a las industrias culturales más cercanas a su concepción de lo que es cultura; e incluso a veces a las industrias culturales amigas. Para contextualizar dicho texto, Félix de Azúa crítica al escritor francés Alain Brossat por sus recientes afirmaciones, en especial la de concebir una “democracia cultural”. Como decía, el escritor español niega esa democracia y hace paralelismos con “la democracia orgánica de Franco, o la democracia popular de los comunistas”.

De Azúa tiene razón. Existen expresiones culturales que están más discriminadas que otras, por ejemplo, y evidentemente, las que participan en el mercado de la industria cultural, reciben más cobijo. Es por eso, que él mismo opta por una absoluta liberalización del mercado cultural como solución a éste hecho. Pero aquí es dónde de Azúa cae en la contradicción. A mi modo de ver, el artículo pega un salto de tema y ahora el escritor arremete contra el mercantilismo del arte, es decir, contra la banalización de sufren los significados de los productos culturales al ser comercializados. Y en referencia a estos, hace una enumeración dónde incluye la opera y el fútbol. Por tanto, Félix de Azúa muestra que el umbral para considerar lo que es y lo que no es cultura no se basa en el clásico elitismo, sino en una cuestión de fondo, de las verdaderas intenciones, del amor al arte, no al dinero. Sin embargo, se trata también de distinguir la cultura de elite con la cultura de masas, aunque sea, el suyo, un criterio, aparentemente, más abierto. Dejando de lado juicios de valor, una expresión es cultural tenga el trasfondo que tenga, ya sea ideal o pragmático.

No comprendo éste apoyo a la liberalización del mercado, para luego criticar la mercantilización de la cultura, del conocimiento y de la información. Según interpreto, parece como si el mismo autor no supiera encontrar una solución definitiva: si se liberaliza, se mercantiliza, y si hay intervencionismo estatal, se vuelve tendencioso.

martes, 20 de mayo de 2008

Las dos caras de la soledad




“Happiness seems to be loneliness
and loneliness chilled my world.
How could you guess, when you're only thinking of yourself?

How you looked to other girls”
Tomcraft, Loneliness

Qué sería de nosotros sin estos momentos de auténtica libertad personal, de aprofundimiento interior y de racionalidad para asentar y ordenar nuestras ideas. La lucidez de la mente nos lleva muchas veces a la plenitud espiritual, y es entonces cuando nos regocijamos en el gusto de la soledad, dónde no hay más que una norma, la de cada uno. Y con ello se derrumban las barreras que nos separan de la realidad social, y las de la imposibilidad de nuestros sueños. La dominancia de única voz permite que todo cuanto se nos presenta en la cabeza es factible, no hay reproche ni discusión ajenos. Todo se simplifica y se aclara. Aunque sea un espejismo, se vislumbra claramente.
Pero qué distinta llega a ser la situación cuando la soledad no es un acto de propia voluntad…

Habitación de hotel. Edward Hopper (1931)

Hablando sobre la era postmoderna, de la sociedad de masas y de la informatización, se recurre frecuentemente a caracterizarla por el sufrimiento de las personas de vivir en una tremenda soledad. El hombre del siglo XX es una persona solitaria. Diversos autores han hablado del fin de las ideologías (J. Baudrillard), y con ello el fin del sentimiento de la pertenencia de clase y de grupo. Estamos más comunicados que nunca con quiénes queremos, sin embargo, estamos a la vez, aislados del resto de mortales. ¿Es que podemos pero, simplemente, no queremos? ¿Es egolatría, es competencia, es rechazo hacia los demás? “La gente se siente sola porque construye murallas en lugar de puentes”, es una afirmación muy inteligente del escritor americano Joseph Fort Newton, de lo que es el origen de toda soledad: una mezcla de falta de comprensión y de barreras psicológicas, ya sean convenciones sociales u otras experiencias.
Según la psicología moderna, la soledad es la plaga de nuestra época (hay un crédito de libre elección en la UAB sobre el tema), aún así, está claro que es un sentimiento universal en la humanidad. Todos nos hemos sentido solos, y todos a lo largo de los tiempos.

Entonces, ¿para qué definir la soledad como una característica de nuestra época?
De hecho los grandes pensadores clásicos ya reflexionaban sobre el tema. La aportación de zoon politikon de Platón, entendiendo la naturaleza del ser humano con un importante componente social, de necesidad de tener que agruparse. Posteriormente, también Epicuro sentenció que la felicidad de las personas era imposible sin la compañía de otras. Sin amigos con los que compartir es imposible encontrar el placer. El hedonismo fue, junto al cinismo y al estoicismo diferentes formas de la Grecia helénica de afrontar los problemas y las dificultades de la vida, que al fin y al cabo, se pueden acabar reduciendo a uno sólo, la soledad.
Posteriormente, las tres grandes religiones monoteístas (y todas) también han respondido a esa llamada de la gente frente al miedo de la soledad, y los grandes teólogos siempre han referido a Dios para apaciguar éste dolor del espíritu. Con la vuelta al antropocentrismo, en el renacimiento y el romanticismo han seguido estas dudas internas, que se pueden reflejar en los escritos de muchos autores. Sin embargo, en la ausencia de creencias, de ideales románticos y de metas, el hombre contemporáneo se halla sólo ante la sociedad, que no puede satisfacerle más que en dosis a corto plazo.

Citas célebres

Aprendan a amar la soledad; pero acepta siempre con gusto las interrupciones.
Noel Clarasó, escritor (1899-1985)

Ofrecer amistad al que pide amor es como dar pan al que muere de sed.

Ovidio, poeta (43 a.C.-17 d.C.)

La valía de un hombre se mide por la cuantía de soledad que le es posible soportar.
Friedrich Nietzsche, filósofo (1844-1900)

¿Porqué los hombres rehuyen la soledad? Porque son pocos los que se encuentran en buena compañía consigo mismos.
Carlo Dossi, escritor (1849-1910)

El instinto social de los hombres no se basa en el amor a la sociedad, sino en el miedo a la soledad.
Arthur Schopenhauer, filósofo (1788-1860)

El talento se cultiva en la soledad; el carácter se forma en las tempestuosas oleadas del mundo.
Johann Wolfgang von Goethe, escritor (1749-1832)

Todos los gritos fuertes nacen de la soledad.
León Gieco, músico (1951)

Todo nuestro mal proviene de no saber estar solos.
Jean de la Bruyère, ensayista (1645-1696)

La más segura cura para la vanidad es la soledad. Thomas Wolfe, escritor (1900-1938)

La soledad es el precio de la libertad. Carmen Díez de Ribera, política (1942-1999)

El que escucha música siente que su soledad, de repente, se puebla.
Robert Browning, poeta y dramaturgo (1812.1889)

La gente que no necesita a la gente necesita a la gente a su alrededor para que se sepa que es el tipo de gente que no necesita a la gente.
Terry Pratchett, escritor de ciencia ficción, (1948)

Quizá la mayor equivocación acerca de la soledad es que cada cual va por el mundo creyendo ser el único que la padece.
Jeanne Marie Laskas, escritora

domingo, 4 de mayo de 2008

Bloody Sunday i una aproximació al conflicte d'Irlanda del Nord


DIRECCIÓ i GUIÓ: Paul Greengrass
ANY: 2002
DURACIÓ: 107 min.
PAÍS: Regne Unit
MÚSICA: Dominic Muldoon
FOTOGRAFÍA: Ivan Strasburg
REPARTIMENT: James Nesbitt, Allan Gildea, Gerard Crossan, Mary Moulds, Carmel McCallion, Tim Pigott-Smith, Nicholas Farrell, Gerard Mcsorley, Kathy Kiera Clarke, Declan Duddy, Mike Edwards, Eva Birthistle

Sinopsis de la pel·lícula

Vint-i-nou de gener de 1972. Gerry Donaghy és un jove nord irlandès catòlic de 17 anys; Ivan Cooper és un polític també catòlic, que l’endemà estarà al capdavant de la manifestació de l’Associació pels Drets Civils per reclamar l’abolició de l’Internment, una mesura del Govern Britànic que consistia en empresonar sense judici als sospitosos de pertànyer a l’IRA. Per altra banda Patrick MacLellan, és comandant de l’exèrcit britànic a Londonderry, amb la missió estricte de controlar aquesta manifestació. Més de 15.000 persones es manifestaren pacíficament pels carrers de Derry el 30 de gener. Paul Greengrass plasma a la perfecció les sensacions i els estats d’ànim al llarg de la jornada de les dues parts. Des de l’optimisme caut de Cooper, repartint els paperets per animar a la gent a manifestar-se, a la desesperació, frustració i impotència que mostra ell mateix en la roda de premsa després dels incidents.
Amb un aire de documental (al ser gravat en càmera en mà), Greengrass t’introdueix en mig de l’escena i aconsegueix transmetre la por i la tensió dels dos bàndols, si bé és cert que el posicionament del director està al costat nord irlandès. L’escalada de violència que es va viure està, verdaderament, molt ben narrada i muntada, des del simple trobament entre manifestants i soldats, fins al darrers trets.
Bloody Sunday exposa els fets d’aquell dia, sense entrar en els antecedents, i és que cap fet justifica aquesta barbàrie.

Els fets

Tot i que la marxa havia estat considerada il•legal pel Govern Britànic, milers de persones van omplir els carrers del barri de Bogside de Derry, pacíficament, en defensa dels seus drets civils. El problema va sorgir quan un grup aïllat de manifestants, van iniciar el llançament de pedres cap a les barricades on estaven els soldats britànics. La resposta d’aquests va ser dissuasòria amb bales de goma, aigua a pressió i gas. La tensió però va anar en augment, i va explotar el caos quan es van iniciar els primers trets. L’exèrcit britànic va iniciar una seria ofensiva, disparant fins i tot a la multitud. Al final 13 morts i més d’una trentena de ferits (un dels quals acabaria morint mesos més tard). Els soldats que van participar en la massacra van declarar que van sentir i van veure armes de foc, però no s’ha demostrat que les persones que van perdre la vida estiguessin armades.

Què reclamaven?

L’origen de la manifestació encapçalada per Ivan Cooper, era la de defensar les llibertats i els drets civils dels catòlics nord-irlandesos davant la mesura de l’internment. El 9 d’agost de 1971, l’exercit britànic havien iniciat l’operació Demetrius, que consistia en l’empresonament de sospitosos de pertànyer a l’IRA sense judici. En realitat, la mesura de l’interment, havia estat usada pels unionistes irlandesos des de la divisió de la illa (1921) per fer front a l’oposició republicana. En un context d’augment de la violència terrorista, en els anys 1970 i 1971, el govern de Belfast va convèncer al britànic de recórrer a aquest mètode. Un total de 342 homes foren detingudes, de les quals moltes no tenien cap vinculació amb l’IRA, com alguns membres del moviment pels Drets Civils. En busca de sospitosos que es trobaven amagats des de saber-se la mesura, l’exèrcit britànic va fer una incursió per barris republicans entrant fins i tot a les cases en busca de documents. El fet que no es detinguessin a cap membre del grup terrorista unionista UVF (Força Voluntària de l’Ulster), i que es fessin públics el tracte que rebien els arrestats va fer enfurir la comunitat nacionalista. L’IRA va intensificar els seus actes i en el mes d’agost que es va aplicar l’internment va matar a 35 persones, més gent que havia assassinat en tot l’any. Tot i això, no tots els actes de protesta contra la mesura eren per part de l’IRA. Durant el final de 1971, molts catòlics es van manifestar de manera noviolenta, demanant la recuperació dels seus drets civils. Es convocaren diverses vegades en les principals ciutats republicanes de l’Ulster, totes però eren declarades il•legals, i l’exèrcit britànic dispersava els manifestants violentament amb gasos o bales de goma. La manifestació de Derry fou la més nombrosa, fet que va fer témer als soldats i van procedir a utilitzar armes de foc.

Com es va arribar a aquesta situació?

L’origen del conflicte d’Irlanda amb el Regne Unit es remunta a uns set-cents anys enrere, però hem d’anar al primer quart del s. XX, per trobar els antecedents més directes del conflicte de l’Ulster. El 1914, el Regne Unit acceptà la concessió d’un govern autonòmic a Irlanda, però excloent els sis comtats del nord, que en una majoria eren partidaris de la unió amb els britànics (majoria protestant).
En un principi, els irlandesos van acceptar l’autonomia, tot i existir partidaris d’una república independent com defensava el partit polític del Sinn Fein.
Mica en mica, la opinió pública es va anar decantant cap els republicans, i aquestes van iniciar una guerra de guerrilles a la qual els britànics no van poder fer front (exhausts per la Gran Guerra a Europa). Finalment el 1921, es va arribar a l’acord Anglo-Irlandès, on s’acceptava la voluntat del Parlament de Dublín de constituir-se en república. Però les condicions britàniques eren que Irlanda del Nord tenia que decidir si volia integrar-se dins del nou estat o continuar dins del Regne Unit. L’Ulster va optar per la segona opció i d’aquesta manera es va procedir a delimitar la frontera.
En la guerra de la independència un dels actors clau del conflicte va ser l’exèrcit republicà irlandès, l’IRA (lligat al Sinn Fein). Firmat el tractat, l’organització va patir moltes escissions degut a discrepàncies polítiques i ideològiques, i que van durar al llarg del s. XX. Una d’elles va ser deguda a que el cap d’Estat de l’Estat Lliure Irlandès fos el monarca britànic (des de 1927 al 1949).
L’IRA es va enfrontar al exercit irlandès oficial i va realitzar actes de violència i de terrorisme a la Irlanda sobirana. Però a partir de la segona meitat del segle, l’organització va traslladar el seu camp d’actuació a l’Ulster. Una de les seves branques, anomenada IRA Provisional (PIRA), amb l’objectiu d’aconseguir la unitat de l’illa, es va centrar en perpetrar actes de terrorisme a Irlanda del Nord contra unionistes, britànics i contra les mateixes escissions que patia l’organització a l’Ulster.

Què va passar després?

Passat el diumenge sagnant, les institucions britàniques van iniciar una investigació per aclarir els fets i buscar responsabilitats. L’exprimer ministre Edward Heath va encarregar al seu canceller de justícia Lord Widgery aquesta tasca. L’informe resultant de les investigacions exculpaven als soldats en considerar que actuaren en defensa pròpia, tot i que no es va afirmar que els manifestants anessin armats. El resultat de l’informe va rebre acusacions de fraudulent degut a la manca de testimonis rellevants i a la pressió del Govern britànic ja que “una guerra tant militar com propagandística” s’estava lliurant a Irlanda del Nord.
El 1998, vint-i-sis anys després de la massacra, el Govern de Tony Blair, com a prova de bona voluntat per assolir una acord en el procés de pau, va ordenar la revisió de la investigació judicial. El nou text va revelar que tres setmanes abans d’aquell diumenge, un oficial britànic va aconsellar de disparar a matar als guetos catòlics de la província, com el Bogside de Derry, al•ludint a que ni els gasos ni les bales de goma era suficients per sufocar els disturbis. Robert Ford, el oficial al càrrec de les tropes britàniques a Irlanda del Nord, va atribuir la següent frase al seu superior, el tinent general Harry Tuzo, “La força mínima necessària para aconseguir la restauració de la llei i l’ordre és disparar a cabdills escollits entre els joves hooligans de Derry, després d’haver donat una clara advertència”.
Altres proves que contradeien la versió oficial són unes conversacions per radio entre els soldats en els murs de Derry, en les que no es menciona que fossin atacats pels manifestants.
Tot i això, la intenció de Blair, es va quedar en això, en una intenció, ja que no es van trobar culpables ni es van assumir responsabilitats.

A llarg termini

Els fets de Derry han esdevingut molt més transcendents del que les forces repressores angleses es podrien haver imaginat. L’IRA, que aleshores disposava d’una força mínima, va tenir un gran creixement de simpatitzants i de voluntaris que s’allistaren a les seves files, fent que la violència a l’Ulster arribés a alts nivells durant el darrer quart de segle. De fet el 1973, l’IRA va creuar el mar i va atemptar per primera vegada a la Gran Bretanya, a Trafalgar Square i a l’Old Bailey (Tribunal Central) de Londres. Després en van venir més.
A principis del noaranta però, la preocupació pel conflicte i la verdadera necessitat d’arribar a la pau, va fer que s’inicien els moviments per iniciar un procés per acabar amb la violència. Així, després d’algunes negociacions polítiques entre els dos bàndols, l’IRA va anunciar un alto el foc el 31 d’agost de 1994.
Tanmateix, dos anys i mig després l’organització va trencar la treva i no seria fins al 1998, quan amb el govern laborista de Tony Blair, s’aconseguiria una veritable fita amb l’Acord de Divendres Sant.

L’Acord de Divendres Sant: l’esperança

L’Acord de Belfast o Acord de Divendres Sant va ser aprovat en referèndum per les dues Irlanda.
Entre els punts més importants de l’acord hi ha:
•El reconeixement del gaèlic a Irlanda del Nord.
•El desarmament dels grups paramilitars.
•La creació del Consell Britànic-irlandès amb representants de totes les parts de les Illes Britàniques.
•La creació d’una Assemblea Legislativa a la Irlanda del Nord.
•Un compromís de pau dels partits polítics de la regió.
•L’alliberament dels presos que pertanyin a organitzacions que acordin l’alto al foc.
•La intenció de que el futur constitucional a la Irlanda del Nord serà determinat pel desig democràtic de la població.

L’acord ha significat que l’IRA Provisional abandoni les seves activitats armades. L’IRA Autèntic, l’Oficial i l’IRA de la Continuïtat, escissions del grup terrorista, no han firmat aquest acord.
Tot i l’esperança dels acords, la tensió va seguir degut a que l’IRA va tardar en fer entrega de les armes. El DUP (Partit Demòcrata Unionista), contrari a l’Acord de Belfast es va convertir en la primera força política unionista, mentre el Sinn Fein ho feia en el cantó nacionalista. Per altra banda, el fet que es demostrés que l’IRA hagués perpetrat el robatori al Northern Bank, i alguns assassinats va fer témer que les ferides es tornessin a obrir. Bloody Sunday, va ser un episodi que ningú mai hauria d’oblidar. El terror i l’odi que es va viure a Derry el 30 de gener de 1972, va alimentar aquesta rancúnia entre els dos bàndols, i va fer créixer exponencialment l’espiral de violència del conflicte nord-irlandès. Després de més de trenta anys d’aquests fets, ens han quedat més de 3.000 víctimes mortals. Per fortuna, el procés de pau a l’Ulster s’està consolidant, gràcies sobretot a dos fets importants: d’una banda l’entrega de les armes de l’IRA el 28 de juliol de 2005, i per altra la coalició de govern dels dos partits antagònics d’Irlanda del Nord, el DUP i el Sinn Fein.
McGuinness, Ahern, Blair, Hein i Paisley, en una trobada posterior al jurament dels càrrecs el 8 de maig de 2007.