domingo, 4 de mayo de 2008

Bloody Sunday i una aproximació al conflicte d'Irlanda del Nord


DIRECCIÓ i GUIÓ: Paul Greengrass
ANY: 2002
DURACIÓ: 107 min.
PAÍS: Regne Unit
MÚSICA: Dominic Muldoon
FOTOGRAFÍA: Ivan Strasburg
REPARTIMENT: James Nesbitt, Allan Gildea, Gerard Crossan, Mary Moulds, Carmel McCallion, Tim Pigott-Smith, Nicholas Farrell, Gerard Mcsorley, Kathy Kiera Clarke, Declan Duddy, Mike Edwards, Eva Birthistle

Sinopsis de la pel·lícula

Vint-i-nou de gener de 1972. Gerry Donaghy és un jove nord irlandès catòlic de 17 anys; Ivan Cooper és un polític també catòlic, que l’endemà estarà al capdavant de la manifestació de l’Associació pels Drets Civils per reclamar l’abolició de l’Internment, una mesura del Govern Britànic que consistia en empresonar sense judici als sospitosos de pertànyer a l’IRA. Per altra banda Patrick MacLellan, és comandant de l’exèrcit britànic a Londonderry, amb la missió estricte de controlar aquesta manifestació. Més de 15.000 persones es manifestaren pacíficament pels carrers de Derry el 30 de gener. Paul Greengrass plasma a la perfecció les sensacions i els estats d’ànim al llarg de la jornada de les dues parts. Des de l’optimisme caut de Cooper, repartint els paperets per animar a la gent a manifestar-se, a la desesperació, frustració i impotència que mostra ell mateix en la roda de premsa després dels incidents.
Amb un aire de documental (al ser gravat en càmera en mà), Greengrass t’introdueix en mig de l’escena i aconsegueix transmetre la por i la tensió dels dos bàndols, si bé és cert que el posicionament del director està al costat nord irlandès. L’escalada de violència que es va viure està, verdaderament, molt ben narrada i muntada, des del simple trobament entre manifestants i soldats, fins al darrers trets.
Bloody Sunday exposa els fets d’aquell dia, sense entrar en els antecedents, i és que cap fet justifica aquesta barbàrie.

Els fets

Tot i que la marxa havia estat considerada il•legal pel Govern Britànic, milers de persones van omplir els carrers del barri de Bogside de Derry, pacíficament, en defensa dels seus drets civils. El problema va sorgir quan un grup aïllat de manifestants, van iniciar el llançament de pedres cap a les barricades on estaven els soldats britànics. La resposta d’aquests va ser dissuasòria amb bales de goma, aigua a pressió i gas. La tensió però va anar en augment, i va explotar el caos quan es van iniciar els primers trets. L’exèrcit britànic va iniciar una seria ofensiva, disparant fins i tot a la multitud. Al final 13 morts i més d’una trentena de ferits (un dels quals acabaria morint mesos més tard). Els soldats que van participar en la massacra van declarar que van sentir i van veure armes de foc, però no s’ha demostrat que les persones que van perdre la vida estiguessin armades.

Què reclamaven?

L’origen de la manifestació encapçalada per Ivan Cooper, era la de defensar les llibertats i els drets civils dels catòlics nord-irlandesos davant la mesura de l’internment. El 9 d’agost de 1971, l’exercit britànic havien iniciat l’operació Demetrius, que consistia en l’empresonament de sospitosos de pertànyer a l’IRA sense judici. En realitat, la mesura de l’interment, havia estat usada pels unionistes irlandesos des de la divisió de la illa (1921) per fer front a l’oposició republicana. En un context d’augment de la violència terrorista, en els anys 1970 i 1971, el govern de Belfast va convèncer al britànic de recórrer a aquest mètode. Un total de 342 homes foren detingudes, de les quals moltes no tenien cap vinculació amb l’IRA, com alguns membres del moviment pels Drets Civils. En busca de sospitosos que es trobaven amagats des de saber-se la mesura, l’exèrcit britànic va fer una incursió per barris republicans entrant fins i tot a les cases en busca de documents. El fet que no es detinguessin a cap membre del grup terrorista unionista UVF (Força Voluntària de l’Ulster), i que es fessin públics el tracte que rebien els arrestats va fer enfurir la comunitat nacionalista. L’IRA va intensificar els seus actes i en el mes d’agost que es va aplicar l’internment va matar a 35 persones, més gent que havia assassinat en tot l’any. Tot i això, no tots els actes de protesta contra la mesura eren per part de l’IRA. Durant el final de 1971, molts catòlics es van manifestar de manera noviolenta, demanant la recuperació dels seus drets civils. Es convocaren diverses vegades en les principals ciutats republicanes de l’Ulster, totes però eren declarades il•legals, i l’exèrcit britànic dispersava els manifestants violentament amb gasos o bales de goma. La manifestació de Derry fou la més nombrosa, fet que va fer témer als soldats i van procedir a utilitzar armes de foc.

Com es va arribar a aquesta situació?

L’origen del conflicte d’Irlanda amb el Regne Unit es remunta a uns set-cents anys enrere, però hem d’anar al primer quart del s. XX, per trobar els antecedents més directes del conflicte de l’Ulster. El 1914, el Regne Unit acceptà la concessió d’un govern autonòmic a Irlanda, però excloent els sis comtats del nord, que en una majoria eren partidaris de la unió amb els britànics (majoria protestant).
En un principi, els irlandesos van acceptar l’autonomia, tot i existir partidaris d’una república independent com defensava el partit polític del Sinn Fein.
Mica en mica, la opinió pública es va anar decantant cap els republicans, i aquestes van iniciar una guerra de guerrilles a la qual els britànics no van poder fer front (exhausts per la Gran Guerra a Europa). Finalment el 1921, es va arribar a l’acord Anglo-Irlandès, on s’acceptava la voluntat del Parlament de Dublín de constituir-se en república. Però les condicions britàniques eren que Irlanda del Nord tenia que decidir si volia integrar-se dins del nou estat o continuar dins del Regne Unit. L’Ulster va optar per la segona opció i d’aquesta manera es va procedir a delimitar la frontera.
En la guerra de la independència un dels actors clau del conflicte va ser l’exèrcit republicà irlandès, l’IRA (lligat al Sinn Fein). Firmat el tractat, l’organització va patir moltes escissions degut a discrepàncies polítiques i ideològiques, i que van durar al llarg del s. XX. Una d’elles va ser deguda a que el cap d’Estat de l’Estat Lliure Irlandès fos el monarca britànic (des de 1927 al 1949).
L’IRA es va enfrontar al exercit irlandès oficial i va realitzar actes de violència i de terrorisme a la Irlanda sobirana. Però a partir de la segona meitat del segle, l’organització va traslladar el seu camp d’actuació a l’Ulster. Una de les seves branques, anomenada IRA Provisional (PIRA), amb l’objectiu d’aconseguir la unitat de l’illa, es va centrar en perpetrar actes de terrorisme a Irlanda del Nord contra unionistes, britànics i contra les mateixes escissions que patia l’organització a l’Ulster.

Què va passar després?

Passat el diumenge sagnant, les institucions britàniques van iniciar una investigació per aclarir els fets i buscar responsabilitats. L’exprimer ministre Edward Heath va encarregar al seu canceller de justícia Lord Widgery aquesta tasca. L’informe resultant de les investigacions exculpaven als soldats en considerar que actuaren en defensa pròpia, tot i que no es va afirmar que els manifestants anessin armats. El resultat de l’informe va rebre acusacions de fraudulent degut a la manca de testimonis rellevants i a la pressió del Govern britànic ja que “una guerra tant militar com propagandística” s’estava lliurant a Irlanda del Nord.
El 1998, vint-i-sis anys després de la massacra, el Govern de Tony Blair, com a prova de bona voluntat per assolir una acord en el procés de pau, va ordenar la revisió de la investigació judicial. El nou text va revelar que tres setmanes abans d’aquell diumenge, un oficial britànic va aconsellar de disparar a matar als guetos catòlics de la província, com el Bogside de Derry, al•ludint a que ni els gasos ni les bales de goma era suficients per sufocar els disturbis. Robert Ford, el oficial al càrrec de les tropes britàniques a Irlanda del Nord, va atribuir la següent frase al seu superior, el tinent general Harry Tuzo, “La força mínima necessària para aconseguir la restauració de la llei i l’ordre és disparar a cabdills escollits entre els joves hooligans de Derry, després d’haver donat una clara advertència”.
Altres proves que contradeien la versió oficial són unes conversacions per radio entre els soldats en els murs de Derry, en les que no es menciona que fossin atacats pels manifestants.
Tot i això, la intenció de Blair, es va quedar en això, en una intenció, ja que no es van trobar culpables ni es van assumir responsabilitats.

A llarg termini

Els fets de Derry han esdevingut molt més transcendents del que les forces repressores angleses es podrien haver imaginat. L’IRA, que aleshores disposava d’una força mínima, va tenir un gran creixement de simpatitzants i de voluntaris que s’allistaren a les seves files, fent que la violència a l’Ulster arribés a alts nivells durant el darrer quart de segle. De fet el 1973, l’IRA va creuar el mar i va atemptar per primera vegada a la Gran Bretanya, a Trafalgar Square i a l’Old Bailey (Tribunal Central) de Londres. Després en van venir més.
A principis del noaranta però, la preocupació pel conflicte i la verdadera necessitat d’arribar a la pau, va fer que s’inicien els moviments per iniciar un procés per acabar amb la violència. Així, després d’algunes negociacions polítiques entre els dos bàndols, l’IRA va anunciar un alto el foc el 31 d’agost de 1994.
Tanmateix, dos anys i mig després l’organització va trencar la treva i no seria fins al 1998, quan amb el govern laborista de Tony Blair, s’aconseguiria una veritable fita amb l’Acord de Divendres Sant.

L’Acord de Divendres Sant: l’esperança

L’Acord de Belfast o Acord de Divendres Sant va ser aprovat en referèndum per les dues Irlanda.
Entre els punts més importants de l’acord hi ha:
•El reconeixement del gaèlic a Irlanda del Nord.
•El desarmament dels grups paramilitars.
•La creació del Consell Britànic-irlandès amb representants de totes les parts de les Illes Britàniques.
•La creació d’una Assemblea Legislativa a la Irlanda del Nord.
•Un compromís de pau dels partits polítics de la regió.
•L’alliberament dels presos que pertanyin a organitzacions que acordin l’alto al foc.
•La intenció de que el futur constitucional a la Irlanda del Nord serà determinat pel desig democràtic de la població.

L’acord ha significat que l’IRA Provisional abandoni les seves activitats armades. L’IRA Autèntic, l’Oficial i l’IRA de la Continuïtat, escissions del grup terrorista, no han firmat aquest acord.
Tot i l’esperança dels acords, la tensió va seguir degut a que l’IRA va tardar en fer entrega de les armes. El DUP (Partit Demòcrata Unionista), contrari a l’Acord de Belfast es va convertir en la primera força política unionista, mentre el Sinn Fein ho feia en el cantó nacionalista. Per altra banda, el fet que es demostrés que l’IRA hagués perpetrat el robatori al Northern Bank, i alguns assassinats va fer témer que les ferides es tornessin a obrir. Bloody Sunday, va ser un episodi que ningú mai hauria d’oblidar. El terror i l’odi que es va viure a Derry el 30 de gener de 1972, va alimentar aquesta rancúnia entre els dos bàndols, i va fer créixer exponencialment l’espiral de violència del conflicte nord-irlandès. Després de més de trenta anys d’aquests fets, ens han quedat més de 3.000 víctimes mortals. Per fortuna, el procés de pau a l’Ulster s’està consolidant, gràcies sobretot a dos fets importants: d’una banda l’entrega de les armes de l’IRA el 28 de juliol de 2005, i per altra la coalició de govern dels dos partits antagònics d’Irlanda del Nord, el DUP i el Sinn Fein.
McGuinness, Ahern, Blair, Hein i Paisley, en una trobada posterior al jurament dels càrrecs el 8 de maig de 2007.

1 comentario:

Ma.Ri.Na. dijo...

I can't believe the news today
I can't close my eyes and make it go away.
How long, how long must we sing this song?
How long, how long?
'Cos tonight
We can be as one, tonight.


Així comença la cançó d'U2 dedicada al Bloody Sunday... i, després de llegir tot això, és l'únic que puc sentir... :(

M'agrada el teu bloc i els temes que hi tractes. I també... Fellini, Faithless i Marguerite Duras! Ara bé, Mi vida sin mí em sembla un film entranyable (ho havia de dir!).

Ma.Ri.Na