Un fenómeno que se da frecuentemente es el de llegar a acuerdos con entes privados para que expongan sus obras de arte al público, como es el caso de la colección Thyssen-Bornemisza. Aún así la administración debe, en cierto modo, pagar un ‘alquiler’ por esas obras, y a fin de cuentas resulta ser otra forma de negocio. Existen también fundaciones como ‘CaixaForum’, que aprovechan la compra de piezas culturales para desgravar en impuestos. En resumen, la política que se sigue se encuentra más cerca del libre mercado que del intervencionismo.

Pero quizás la solución se podría encontrar en ver cual es la verdadera demanda de la gente, es decir, ¿es realmente tan importante ser testigo de una obra original? Si se supone que el arte es inspiración, evocación de sentimientos y de conceptos, ¿para qué llenar nuestros museos de piezas de arte cuando las puede conocer en los libros o por otros medios? Entiendo la emoción que puede suscitar ver ‘en vivo’ un cuadro o una escultura ‘fetiche’ (recuerdo la sensación que sentí por las calles de Pompeia, imaginándome la vida romana dos mil años atrás), pero considero que resulta más importante dar a conocer, informar y culturizar, desde un punto de vista de ‘cultivar la mente’, que pasearse por pasillos repletos de cuadros de los cuales como mucho vas a retener en la memoria la mitad.
La verdad es que es complicado tomar una decisión para frenar esa inflación de los precios de las piezas de arte. Regular el mercado significa enfrentarse a los lobbies, así que como nadie se queja, -‘haremos lo que diga el mercado’-. Tristemente, es una nueva expresión de lo que es ésta sociedad, del utilitarismo más vacuo de humanismo y del predominio del gregarismo. Y exigirle a alguien una moral que no es la suya, es, como mínimo, de ingenuos.
5 comentarios:
Ep Sergi, collons si que és dens aquest blog. Felicitats per la feina fins ara.
Coses a dir-te sobre aquest post en concret:
a) L'art, com la música, no té un origen en el negoci. Una cosa son els quadres d'importànica històrica que estan a la venta per la seva importància cultural i una altra de molt diferent són els nous corrents artístics, que més que estar fora del mercat, són tant poc materials que no es poden comprar (l'art relacional, per exemple).
b) La solució a "com portar l'art a la població" no és gaire clara. Jo, una mica irreflexivament, aboliria la figura del museu temàtic, estil Macba. Crec que les obres s'haurien de veure des del seu lloc d'origen. Si poguesim veure les obres de Picasso al seu taller, o els frescos romànics a les seves esglésies romaniques, ens enduriem una idea molt més real i interessant del que veiem.
c) El mercat de l'art és negoci, pero no negoci per l'art sino pels propietaris, mai artistes, de les obres. L'artista actual no veu massa pasta de la venta dels seus quadres. A més, els artistes d'avui dia que venen la seva obra a entitats privades, solen tenir estils anclats en el pasat (anys 70-80. És curiós... Espanya és un dels països amb més compra d'obres d'art, qui ho diria...
Au, que vagi bé.
Passat pel meu blog.
Salut nano!
Ei! merci per el comentari. Per fi algú que li dóna una mica de vida al blog!
Bé, per descomptat que l'art no té origen en el negoci, però l'actualitat és ben diferent. D'una banda hi ha els artistes i per altra els "empresaris", hi aquí hi ha molta especulació. De totes maneres jo em referia no sols a l'art, sinó a peces arqueològiques, documents, fitxes, llibres antics, etc. D'això sí que s'en fa un negoci, i les cases de subasta es fan d'or amb això. I sobre la manera de fer arribar aquesta cultura a la gent coincideixo amb tu. Crec que es trist que la meitat de l'Atenes antiga estigui a Londres, que les portes de babilonia estiguin a París o que tot l'altar de Zeus de Pèrgam estigui a Berlín. Precisament, l'altre dia vam comentar aquest tema a classe. De totes maneres és profitós agrupar col·leccions de manera puntual, fent un recorregut per diverses ciutats. Per exemple és el cas de l'exposició de Rodin que vam visitar a 2n de batxillerat (t'enrecordes?). Això ens permet tenir un contactar directament amb un conjunt d'obres, que d'altra manera hauríem de fer cinquanta viatges. La contextualització i l'ambientació de la narració de l'exposició ha d'estar a l'altura. Sinó és el que deia: veure quadres i quadres sense cap nexe entre ells i que els acabaràs oblidant.
Vinga! No dubtis que m'hi passo!!
Salut!
Per cert, el concepte d'art relacional a què es refereix exactament?
Ei,
jo no sé que pensar sobre quina és la solució al dilema "on coi fiquem l'art?" El que tinc clar és que la figura del Museu Nacional, més com una entitat d'orgull patriòtic que no pas una mostra universal d'art, no és l'òptima.
Estic d'acord amb que les obres han de voltar, no pas la gent. Per això, les exposicions temporals són tan positives.
Amb l'art actual hi ha un altre debat complicat: qui decideix i amb quina pauta, quins artistes han de ser al Pompidou de Paris, al Macba de Barcelona o a la galeria Saatchi de Londres?
Això de l'art relacional, concepte ideat pel francès Nicolas Bourriaud, és un nou paradigma de l'art, pel qual més que l'objecte, la importància recau en les relacions humanes que provoca una situació concreta. L'objectiu de l'art relacional és crear aquestes situacions, moments de col·lectivitat especial que trenquin amb la normalitat...No sé si m'explico.
Un exemple, tot i que s'hauria de discutir fins a quin punt és ben bé art relacional, és el grup Improv Everywhere, el qual es dedica a crear situacions inesperades que trenquin amb lo quotidià (són els que es van quedar gelats a l'estació de NY).
Si t'interessa el tema ara s'ha traduít al castellà el llibre teòric del Bourriaud, molt curtet i força interessant que s'anomena Estética Relacional.
Lo que deia és que aquest art ja no es pot posar en un museu, ja que és quelcom temporal i dirigit a un grup limitat de persones. Com a molt pots posar fotos o videos del esdeveniment, cosa patètica, però que es fa...
Au, a dormir s'ha dit!!
Fins la pròxima!
No sé si surt bé l'adreça, en tot cas és:
www.improveverywhere.com
Publicar un comentario